Joan Maragall: un assaig

La figura de Joan Maragall va fascinar Josep Pla tot al llarg de la seva vida. El 1923 li va dedicar un article en una revista francesa; el 1926, un retrat al seu llibre Llanterna mágica; el 1960, un homenot; i, finalment, el 1968, aquest Joan Maragall: un assaig, en qué Pla va refondre el material de les seves aproximacions anteriors. La mirada de Pla sobre la «impressionant personalitat» de Maragall és peculiar en més d'un aspecte.D'una banda, no hi fa una aproximació estrictament biográfica, sinó que el retrata, i molt a fons, a través de llargues converses amb un gran nombre de persones que l'havien tractat, entre les quals destaquen Francesc Pujols i Josep Pijoan; Pla  transcriu aquestes converses amb la seva mestria excepcional en el conreu de la «literatura oral». D'altra banda, la mirada de Pla també es singularitza per l'acuïtat amb qué, al marge de clixés académics, sap arribar fins al moll de l'os en la lectura dels textos de Maragall, per la interpretació de la relació de Maragall amb la llengua literária del seu temps i per la capacitat de donar, amb vivíssimes pinzellades, un panorama precís dels corrents poétics vigents a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX.Aquesta edició de Joan Maragall: un assaig conté un próleg il·luminador de Jordi Amat i incorpora, en apéndix, els dos primers textos maragallians de Pla (l'article francés del 1923 i el retrat de 1926) i una carta d'Eugeni d'Ors a Miguel de Unamuno que Pla cita en més d'una ocasió. Tot aixó en fa un volum indispensable per al coneixement de dues figures excepcionals en la literatura catalana moderna: Maragall, el poeta que  n'és l'indiscutit iniciador, i Pla, que n'és el més gran prosista.